Mor Joan Solà i Cortassa

Nascut al 1940 a Bell-lloc d’Urgell (Pla d’Urgell), va estudiar Magisteri a Lleida, es va doctorar en Filologia Catalana a la UB i més tard va ampliar estudis de Lingüística General a les universitats de Reading i Exeter del Regne Unit. Catedràtic Emèrit de la Llengua Catalana de la UB, Joan Solà va ser una persona compromesa en la defensa de la llengua catalana, i va publicar una quarantena de llibres sobre sintaxis, història de la llengua, lèxic, puntuació, tipografia i bibliografia i d’altres matèries de lingüística i sociolingüística.
Va ser vice-president del ‘Institut d’Estudis Catalans. A l’any 2005 va rebre la Creu Sant Jordi, i va ser nomenat Doctor Honoris Causa per la Universitat de Lleida. Va ser la primera personalitat catalana que va fer un discurs des de la tribuna del Parlament de Catalunya. En aquesta intervenció va instar al polítics a defensar la llengua catalana i a recuperar l’autoestima com a única via per aconseguir una llengua rica que pogués posar-se al nivell d’altres llengües en igualtat de condicions

A la Biblioteca de Tona trobaràs:
Parlem-ne: converses lingüístiques. Barcelona: Proa, 1999.
Gramàtica del català contemporani. Barcelona: Empúries, 2002.

Més informació 


2010 Centenari de Miguel Hernández

Miguel Hernández Gilabert neix el 30 d’octubre de 1910 a Orihuela (Alacant) i mor al 1942, als trenta-un anys d’edat. La seva vida, intensa i breu, és el fidel reflex d’un temps convuls. Membre d’una família humil i nombrosa, va passar molt de temps al camp fent-se càrrec del ramat del seu pare, que es dedicava a la compravenda de bestiar.

El seu profund interès per la lectura va anar formant la seva personalitat i orientant la seva vida. Aviat va començar a escriure poesia i a publicar-la a diaris locals. Va viatjar a Madrid, on va conèixer a poetes com Pablo Neruda, Rafael Alberti o Vicente Aleixandre. Gràcies a ells la seva poesia es va tornar menys rígida i subjecta a les normes establertes.

A l’esclatar la Guerra Civil al 1936, el poeta es va unir a les files de la República actuant com a soldat i poeta alhora. Al final de la guerra va intentar fugir d’Espanya, però el van detenir. Al gener de 1940 va ser condemnat a 30 anys de presó. Va morir dos anys després, al contreure una tuberculosi pulmonar aguda. En una carta al seu amic Ramón Sijé, Miguel es preguntava a si mateix: «Per què em van posar un ànima de poeta? Per què no vaig ser com tots els pastors, mazorral, ignorant…?»

A la Biblioteca trobaràs
El Hombre y su poesía: antología.

Enllaços sobre Miguel Hernández
2010 Centenari Miguel Hernandez
Poemes
Escolta a Miguel Hernandez recitant un dels seus poemes

Mor Miguel Delibes


Miguel Delibes neix a Valladolid el 17 d’octubre de 1920, sent el tercer de vuit germans. És llicenciat en Dret per la Universitat de Valladolid i ha compaginat la literatura amb la seva càtedra de Dret Mercantil a l’Escola de Comerç de Valladolid i amb el periodisme professional. Al 1936, una vegada acabat el batxillerat, ingressa a l’Escola de Comerç al mateix temps que estudia modelatge i escultura a l’Escola d’Arts i Oficis. Al 1938 s’enrola voluntàriament a la Marina, sent destinat al vaixell «Canàries» fins que acaba la guerra. La seva vocació periodística, tan decisiva tant per a la seva vida com per a la seva obra literària, comença curiosament com a dibuixant, al ingressar al 1941 en el diari «El Norte de Castilla». Al 1944, entra a la plantilla com a redactor i al 1958 arriba a ser director, càrrec que ocupa fins a 1963. Al 1945 guanya les oposicions a la Càtedra de Dret Mercantil i obté plaça a l’escola de Comerç de Valladolid. Després d’algun temps com a periodista, s’inicia en la novel·la, és al 1947 amb la seva primera obra, La sombra del ciprés es alargada que guanya el Premi Nadal. Al 1946 es casa amb Àngels de Castro, amb qui té set fills i de la qual envidua al 1974. La seva dona va ocupar un paper fonamental a la seva vida, convertint-se com ell mateix ha manifestat moltes vegades, en la meitat de si mateix. Al 1974 mor la seva esposa i un any després Miguel Delibes ingressa a la Real Acadèmia de la Llengua. Al 1983 rep el premi Cervantes i al 1984 se li concedeix el «Llibre d’Or» dels llibreters espanyols com autor de l’any, a més de rebre el Premi de les Lletres de Castella-Lleó.

Enllaços sobre Miguel Delibes
http://canales.nortecastilla.es
http://cvc.cervantes.es
http://cvc.cervantes.es/actcult/delibes/
http://cvc.cervantes.es/actcult/delibes/

Entrevistes
Entrevista realitzada pel diari El País
Entrevista a RNE. (Ràdio)

«De pequeño me turbó la idea de que mi padre se muriera y me dejara solo»



«La televisión ha sustituido al abuelo como contador de historias»

L’escriptor i poeta José Emilio Pacheco guanyador del Premi Cervantes 2009


«Los veo formarse indefensos y salir en busca de alguien que los resguarde. La inmensa mayoría les da la espalda. Cuando ellos se acercan las personas desvían la mirada y hacen como si los versos no existieran».


El poeta i assagista mexicà José Emilio Pacheco va guanyar el Premi Cervantes 2009.
Nascut el 30 de juny de 1939 a Ciutat de Mèxic, l’obra de Pacheco està marcada per la seva preocupació ètica i reflexiva, sense perdre mai de vista la realitat quotidiana.

Pacheco va rebre el dia 17 a Madrid el premi Reina Sofia de poesia iberoamericana, en un acte en què va afirmar amb humor: ‘No sóc el millor poeta de Mèxic, ni tan sols el del meu barri, perquè visc al costat de Juan Gelman’. L’autor mexicà afirma que escriure poesia ‘és una forma de resistència contra la barbàrie’ mateixa que troba diàriament a una Ciutat de Mèxic, que és un lloc inhòspit, la perfecta desconeguda, com recull el títol A la extranjera, del seu poemari La edad de las tinieblas (2009) Membre del Col·legi Nacional mexicà des del 1986 i, des del 1994, creador emèrit del Sistema Nacional de Creadors Artístics (SNCA), ha estat director i editor de col·leccions bibliogràfiques i diverses publicacions i suplements culturals.

Enllaços sobre José Emilio Pacheco
Llegeix alguns dels seus poemes
Poemes del Festival Internacional de Poesia de Medellín.
Monografía I sobre Jose Emilio Pacheco
Monografía II sobre Jose Emilio Pacheco
Monografía III sobre Jose Emilio Pacheco


Mor J. D. Salinger

J.D. Salinger va morir el 27 de gener de 2010 als noranta-un anys d’edat en New Hampshire, en la mateixa casa on es va refugiar, fugint de la popularitat que li va arribar amb la publicació d’El guardià entre el sègol en 1951, la seva gran obra i una de les influents i populars de la literatura nord-americana del segle XX. Després, Salinger, va publicar tres obres més, continuant durant algun temps la seva col·laboració amb The New Yorker, revista on avui es poden consultar les tretze històries que va publicar en les seves pàgines des de 1946 a 1965; això sí, només per a subscriptors.

Fa pocs mesos Salinger va ser notícia per paralitzar la publicació d’una revisió d’El guardià, Seixanta anys després, travessant el sègol. Defensor dels seus drets d’autor i de la seva intimitat eren vàries les denúncies que havia presentat davant els tribunals per la publicació de cartes o de biografies no autoritzades. La biografia que no va poder paralitzar va ser l’escrita per la seva filla Margaret A. Salinger, qui ho descriu com un tirà allunyat de la realitat que no admet errades ni defectes al seu al voltant, a l’instant que Margaret arriba a escriure: No m’estranya en absolut que el seu món estigui tan buit de persones reals ni que els seus personatges de ficció se suïcidin tan sovint.

A la Biblioteca trobaràs
El guardian entre el centeno.
El Vigilant en el camp de sègol.

Cincuantenari de la mort d’Albert Camus

Fa 50 anys que va morir l’escriptor francès Albert Camus. L’autor d’obres tan conegudes com «L’estrany», i premi Nobel de Literatura, va morir el 1960 als 46 anys en un accident de cotxe.

La seva vida

Fill de colons francesos a Algèria es va quedar orfe de pare abans de complir els tres anys i va passar tota la seva infància en un dels barris més pobres d’Alger: només gràcies a una beca que rebien els fills de les víctimes de guerra va poder començar a estudiar i llegir. Va estudiar Filosofia i Lletres, però va ser rebutjat com a professor per culpa de la seva avançada tuberculosi, que el va fer decidir-se a dedicar-se al periodisme i a exercir com corresponsal del diari ‘Alter Republicain‘.

El 1939 es va allistar a l’exèrcit com a voluntari, però de nou la seva delicada salut li va tancar les portes. És llavors quan decideix instal·lar-se a París, on comença a escriure per al «Paris Soir». Durant la Segona Guerra Mundial és un actiu membre del grup Combat de la resistència, que publica en la clandestinitat el periòdic del mateix nom: després de l’alliberament de París Camus serà nomenat redactor cap. Abans de la fi de la guerra publica L’estranger (1942), novel.la ambientada a Algèria i que al costat de l’assaig en el qual es basa, El mite de Sísif, revela la influència de l’existencialisme en el seu pensament, de la mateixa forma que ho fan les seves obres teatrals El malentès (1942) i Cal·lígula (1944).

La seva obra més reconeguda arribarà el 1947, any que obté amb La pesta el premi de la Crítica. En aquesta novel·la Camus segueix centrant-se en l’absurd fonamental de l’existència, però reconeix el valor dels éssers humans davant el desastre i evoluciona cap a un sentit més solidari davant el sofriment aliè i la rebel·lió contra la injustícia. Aquesta nova actitud quedarà reflectida en dos nous llibres: Los justos (1949) i El hombre rebelde (1951), llibre en el qual parla dels ideals que es perverteixen i la rebel·lia transformada en opressió i que finalment provocaria la seva ruptura amb Sartre. Altres títols s’aniran sumant a la seva obra fins a arribar a El primer home, publicada per primera vegada el 1994, la novel·la amb la que treballava quan va morir en un accident de trànsit a Villeblerin, França, el 4 de gener de 1960. El 1957 havia rebut el premi Nobel de Literatura.

A la Biblioteca trobaràs
La Pesta.
El Primer hombre.
Enllaços sobre Albert Camus

Discurs al rebre el Premi Nobel.
Més informació i fragments d’alguns dels seus llibres.
Article sobre Albert Camus.

Pàgines en francès:
Video Albert Camus.
Pàgina sobre Albert Camus.

Cinquantenari de la mort del poeta Carles Riba


El 12 de juliol de 1959 moria el poeta, narrador, crític literari, traductor i acadèmic, Carles Riba. Figura emblemàtica de la continuïtat de les lletres catalanes després de la Guerra Civil espanyola.

Riba va néixer i va morir a Barcelona. Va ser professor de literatura a l’Escola de Bibliotecàries i de grec a la Universitat de Barcelona; va treballar com a traductor de la Fundació Bernat Metge, i com a col·laborador de Pompeu Fabra en el diccionari normatiu que aquest publicaria al 1932, sota els auspicis del Institut d’Estudis Catalans, del que Riba seria també membre numerari a partir del mateix any.

Exiliat a França al 1939, es va sentir impulsat, en nom del seu magisteri entre la joventut catalana, a afrontar un retorn, ple de dificultats. De 1952 a 1954 va representar als poetes catalans en els congressos de Segòvia, Salamanca i Santiago. La seva poesia parteix d’una orientació noucentista primer i segon llibre de Estances (1919 i 1930), modelats amb referències a Ausiàs March i a la poesia petrarquista, per a endinsar-se en la tradició simbolista en Tres suites (1937). L’experiència de l’exili el va dur a una profunda reflexió sobre la pròpia identitat individual i la col·lectiva Elegies de Bierville (1942), per a molts, el llibre més representatiu de l’autor. Del joc i del foc (1946), Cor salvatge (1952) i Esbós de tres oratoris (1957) reflecteixen les projeccions experimentals, intimistas i religioses de la seva última etapa. El mateix sentit creatiu que en la seva obra poètica s’aprecia en les seves traduccions: Homer, Sófocles, Plutarc, Hölderlin, Kavafis i altres. Els seus comentaris crítics estan recollits en els volums Escolis (1921), Els marges (1927), Per comprendre (1937) i Mes els poemes (1957).

A la Biblioteca trobaràs
Tres suites
Joan Brut (llibre infantil).
Joan Feréstec (llibre infantil).

25è aniversari de la mort de Joan Vinyoli

Joan Vinyoli i Pladevall (Barcelona 1914 – 1984). Va ser un poeta de formació autodidàctica, el coneixement de Rilke (de qui féu excel·lents versions) i Riba, als quals s’afegiren després Hölderlin, Rimbaud i Shakespeare, determinà una sòlida vocació poètica, entesa en els termes de la poesia metafísica del romanticisme alemany i del postsimbolisme: el poeta ha de lliurarse a l’emoció lírica, en la qual, pel llenguatge, esdevé present l’ésser.

Començà la seva producció amb Primer desenllaç (1937), on un exacte sentit del poema, sorgit de la voluntària concentració de l’esperit en si mateix o en un objecte, és potenciat per un llenguatge sobri. De vida i somni (1948) desenvolupa la temàtica del paisatge i del record amb un ús moderat de la imatge, amb poemes de factura simple i de línia melòdica depurada. El to de Les hores retrobades (1951) és marcadament elegíac dins aquest estil. El callat (1956) deu l’origen dels seus millors poemes a una exigent il·luminació verbal que s’imposa al poeta, el qual es limita a vigilar la cohesió d’un llenguatge clarament simbòlic. Realitats (1963) representa un canvi notable, en tendir el poeta cap al realisme i accentuar l’objectivació i la despersonalització, que es concreta en poemes despullats de retòrica, en els quals, però, l’aspecte quotidià mantindrà encara ressons simbòlics, una opció lírica que ha reeixit en obres com Tot és ara i res (1970), Encara les paraules (1973), Ara que és tard (1975), Vent d’aram (1976), Llibre d’amic (1977) i El griu (1978). El 1975 aplegà la seva poesia a Poesia completa 1937-1975 i el 1979 ho féu a Obra poètica 1975-1979, però continuà la seva poesia amb Cercles (1980), A hores petites (1981), Cants d’Abelone (1982), Domini màgic (1984) i amb Passeig d’aniversari (1984), que rebé nombrosos premis, entre els quals el Ciutat de Barcelona, de la Generalitat de Catalunya, i el Premio Nacional de Literatura. Pòstumament hom ha publicat la seva correspondència amb Miquel Martí i Pol en el recull Barcelona/Roda de Ter. Correspondències (1987).

A la Biblioteca trobaràs
Vers i prosa (Poesia).
Barcelona-Roda de Ter: correspondència – Joan Vinyoli, Miquel Martí i Pol (Biografia).
Poesies / Joan Vinyoli (llibre infantil).
Joan Vinyoli (Enregistrament sonor).
Núria Candela diu Joan Vinyoli (Enregistrament sonor).

Mor Francisco Ayala

Francisco Ayala escriptor i acadèmic, assagista i sociòleg, testimoni excepcional del segle XX i únic supervivent de la Generació del 27 va morir el 3 de novembre a Madrid als 103 anys.
Nascut a Granada es va traslladar a Madrid per llicenciar-se en dret i des de 1932 exercir com a catedràtic a la Complutense de Madrid. Al finalitzar la Guerra Civil es va exiliar a Buenos Aires on va impartir classes de sociologia. Més tard es va traslladar a Puerto Rico, Nova York i Chicago. El 1980 retornà a Espanya on el 1984 va ingressar a la Real Acadèmia Espanyola de la llengua.
Té una obra marcada pel realisme crític i la ironia, i ha tractat temes com la deshumanització.