Voler viure, la filosofia de Santiago López Petit condensada en la novel·la Tan a prop de la vida

Comparteix

El passat 15 de desembre, vam tenir l’immens plaer de comptar amb el filòsof Santiago López Petit, gràcies a la Institució de les Lletres Catalanes. Una trobada que va girar al voltant de la seva primera, i darrera novel·la, “Tan a prop de la vida” (Raig Verd, 2020). Diem darrera, perquè l’autor va deixar clar que continuarà escrivint llibres d’assaig, però no s’aventurarà de nou a la ficció. En Tan a prop de la vida, la ficció és l’excusa per apropar la seva filosofia, el pas de la VIDA al voler viure.

Santiago López Petit, ens va parlar d’alguns moments biogràfics, que esdevindrien essencials en el seu pensament i en la seva novel·la. Va parlar dels projectes on ha estat implicat, la campanya Dinero Gratis, impulsada pel Macba, on va participar. Una acció que pretenia fer palès que el diner gratis ens allibera dels diners, que el diner gratis no ens pertany, que és de tots i, alhora, de ningú, una victòria contra la por, contra la moneda que exclou i obliga a treballar. També va parlar sobre la pel·lícula El taxista ful del director Jo Sol, les vagues generals de 1973 de la central tèrmica del besòs i la mort d’un obrer Manuel Fernández Márquez.

A partir d’un fet autobiogràfic, Santiago López Petit, construeix la seva filosofia, que intenta posar nom i donar resposta a l’experiència viscuda. Què passa quan una vida és sacsejada? Què era el crit d’aquell noi que va ser, amb dinou anys?, un crit de ràbia, de desesperació? Què vol dir voler viure?

Santiago López Petit amb un somriure i un to afable, va desgranar els elements que conformen la seva novel·la, que parteix de la premissa que la vida no pot ser com és, tan insatisfactòria. Defineix la VIDA com una paraula buida, és la màquina on estem inserits. Segons el filòsof, és a partir d’aquí on hem d’avançar cap al voler viure, que és un crit, un desafiament al statu quo.

Tan a prop de la vida és una relectura del mite de la caverna. Plató ens deia que la veritat estava a fora, que els polítics despertarien als adormits. Però i si no estem adormits?, i si la veritat està en els que caminen en els túnels?

A la novel·la apareix l’Escola de vida, un centre que s’encarrega de fer de les persones éssers lliures, la realitat que va desvetllant l’acció dels protagonistes ve a ser una altra, estan més sotmesos que mai. El tot depèn de tu, i el tu ets l’únic obstacle, que sovint apareix en els manuals d’autoajuda és una eina culpabilitzadora del mateix sistema. L’experiència central del seu relat, agafa forma amb les dissertacions que Santiago López Petit realitza en nom del teòric del teatre, Antonin Artaud i del novel·lista David Foster Wallace, una sorpresa en l’estructura narrativa del llibre.

Tan a prop de la vida, és un intent de donar sentit a la vida, quan la persona no el troba. Com recompondre’s quan el voler viure es trenca? Els protagonistes ens mostren diferents maneres d’afrontar aquest sentiment. Alguns d’ells, s’enfonsen en l’obscuritat de la vida, però no toquen fons i reneixen, com una planta, que per florir s’ha d’enfonsar a la terra. Mai la nit és completament fosca, el silenci mai és absolut, sempre existeix una veu. Sovint el que fa suportable la vida és el que transcendeix, el que és meu i que comparteixo amb els altres, un coixí davant la desesperació. És el que Santiago López Petit anomena, l’estranya alegria. Els protagonistes continuen caminant, sabent que no hi ha sortida, que no guanyaran, però és l’única manera de tenir una vida digna.

Et convidem a submergir-te en els pressentiments, dels que Santiago López Petit també ens va parlar, i d’Espai en blanc, una aposta pel pensament crític, col·lectiu i experimental.


També et pot interessar