L’hora dolça de Joan Vergés

Comparteix

LA FINESTRA

Més val
que ajustis la finestra,
les veus que ara et somriuen
no tenen res a veure
amb els discos ratllats
on vas gravar
tan malament
la teva vida.
No miris més
les fulles verdes
ni les mans juntes
dels qui comencen
a estimar-se.
Feixuc de diòptries,
no tens dret
ni a una mica de cel
d’aquesta tarda clara.
Desconnecta el pick-up,
desa al fons de l’armari
aquests apunts ridículs
de poesia nova,
i deixa que els records,
mes fidels que la vida,
et facin companyia.
Torna al teu centre:
la capsa dels retrats,
les postals en relleu,
els cromos de batalles
i els vells intents de versos
que no vas saber escriure
i que ja hauries
d’haver llençat al foc
fa tant de temps.
Deixa que a poc a poc
la sang se’t torni espessa
i t’endormisqui
la son del fer-se vell,
qui sap si a l’hora dolça
de començar a morir.


El poeta i metge Joan Vergés ens ha deixat. Nascut a Barcelona al 1928, Joan Vergés va estudiar la carrera de Medicina i des de molt aviat va manifestar la seva vocació poètica. Es va a donar a conèixer amb 19 anys a l’Antologia poètica Universitària, al 1958 quan guanya el Premi de poesia de Cantonigrós. Un any després publica el seu primer llibre “Soledat de paisatges“. El moment de major difusió de l’obra de Joan Vergés es produeix entre els anys 60 i primers dels 70. Artistes com Toti Soler, Joan Manuel Serrat, Maria del Mar Bonet, Ovidi Montllor i Quimi Portet han musicat i cantat alguns dels seus poemes.

Ha estat guardonat amb el premi Joan Salvat-Papasseit (1965) amb ‘El gos‘, el premi Carles Riba (1968) per ‘La vida nova‘ –on hi ha inclòs potser el poema més conegut, ‘Em dius que el nostre amor’.

Per a saber més

També et pot interessar