Aquests dies, s’ha fet viral una imatge creada amb IA sobre el conflicte palestí. Des de la Biblioteca ens agradaria que es féssin virals poetes com Mahmud Darwix o escriptors com Gasán Kanafani.
És per això que aquesta setmana la pel·lícula del mes, la dediquem a Omar, del cineasta, Hany Abu-Assad. Un drama, thriller que reflexa amb credibilitat la Palestina ocupada. El mur d’aïllament que divideix ciutats, pobles i camps de refugiats palestins. Un mur que forma part de la vida quotidiana. Un mur que no es construeix com a frontera entre Israel i Cisjordània, sinó per separar els palestins. Saltar el mur és una ocupació diària, i es fa per raons molt diferents: feina, família, supervivència i, per descomptat, amor, que és el que guia a aquesta pel·lícula.
Omar està acostumat a esquivar les bales dels vigilants quan s’enfila pel mur per anar a veure Nadia, el seu amor secret. Però la Palestina ocupada no pot estimar obertament. A l’altra banda del mur, el jove forner, Omar, es converteix en un guerrer de la llibertat que s’haurà d’enfrontar a doloroses decisions. Policia militar, sospites, traïció, amistat i amor.
Hany Abu-Assad
Abu-Assad va néixer a Natzaret (Galilea), on el seu pare treballava com a distribuïdor de l’empresa cimentera israeliana Nesher. La seva vocació cinematogràfica va sorgir després de veure el 1975 la pel·lícula Alguien voló sobre el nido del cuco. El 1980, la seva família el va enviar als Països Baixos per fer una carrera universitària, i va optar per estudiar enginyeria tècnica a Haarlem. En acabar els seus estudis, va treballar a la industria aeronàutica neerlandesa durant uns quants anys. Va tornar a Natzaret, on va col·laborar un temps en el negoci del seu pare, abans de traslladar-se a Tel Aviv per treballar amb Bashir Abu-Manneh i com a assistent del director de cinema i productor palestí Rashid Masharawi.
Abu-Assad va entrar al món del cinema com a productor. El 1990 va crear l’Ayloul Film Productions. El 1998 va dirigir el seu primer film, Het 14de kippetje (‘El pollito 14’), amb guió de l’escriptor Arnon Grunberg. Després va dirigir Nazareth 2000 (2000) i Al-Quds fī Yawm ajar (literalment, ‘Un altre dia a Jerusalem’) que es va presentar en diversos festivals internacionals amb el títol Ranna’s Wedding (‘Las bodes de Rana’) (2002). Va produir també una pel·lícula aparentment documental, Ford Transit, l’acció de la qual se situava als Territoris Palestins, i que va ser censurada a la televisió neerlandesa en saber-se que alguns fragments eren de ficció. Va generar molt debat sobre els límits del gènere documental.
El 2006 la seva pel·lícula Paradise Now va rebre un Globus d’Or a la millor pel·lícula en llengua no anglesa i va tenir una nominació a l’Óscar de la mateixa categoria. Als Països Baixos va guanyar el Vedell d’Or a la millor pel·lícula neerlandesa. Aquest mateix any es va traslladar als Estats Units on se’l va contractar per dirigir dues produccions nord-americanes. Allà va realitzar The courier el 2012 que va ser un fracàs perquè, en paraules del director, les històries no venien de la vida real, sinó que eren construïdes.
Reprenent temes plantejats ja a Paradise Now, va escriure llavors el guió de la que seria la seva següent pel·lícula, Omar (2013), que va ser el primer film pràcticament 100% palestí a aconseguir tanta repercussió internacional. Va ser nominada a l’Oscar a la millor pel·lícula en llengua no anglesa, després que l’Acadèmia acceptés per primera vegada que en l’apartat de país d’origen aparegués «Palestina», a diferència de Paradise Now que havia hagut de competir com a pel·lícula dels «Territoris Palestins». Al Festival de Canes es va presentar a la secció Un certain regard i va ser premiada amb el premi del Jurat.
