La lluita sorda i callada de les dones de les colònies tèxtils, en la visita d’Assumpta Montellà

Comparteix

L’Elionor tenia
catorze anys i tres hores
quan va posar-se a treballar.
Aquestes coses queden
enregistrades a la sang per sempre.
Duia trenes encara
i deia: “sí, senyor” i “bones tardes”


Miquel Martí i Pol


I vam tenir el plaer, després d’un temps d’espera, de compartir amb la historiadora, antropòloga i escriptora, Assumpta Montellà, un espai de conversa centrat en l’assaig “El silenci dels telers” (Ara Llibres).

A través d’aquesta obra, Montellà ens submergeix en un recull d’històries de dones que van viure dins de les colònies tèxtils del berguedà, i a les fàbriques, on majoritàriament, eren elles, les que hi treballaven. Mitjançant entrevistes i històries de vida, Assumpta Montellà fa un retrat social d’una època, que viu com a propera. De petita, mentre anava a l’escola, sentia el trac a trac dels telers, pels carrers de la seva ciutat, Mataró. Els seus ulls veien com sa mare netejava la bata, impregnada de l’olor d’oli brut de les màquines de la fàbrica tèxtil… Aquest ressò a si mateixa, la va portar a acceptar l’encàrrec editorial i a escriure aquest assaig, allunyat de la feixuguesa dels llibres d’història, i de la novel·la històrica, on ficció i realitat sovint es superposen.

Assumpta Montellà va compartir part de la seva experiència, a l’hora d’afrontar les entrevistes. Ens va aproximar al que significa treballar amb memòria oral; parlar moltes hores, de moltes coses, fins a arribar al que un busca. En el “Silenci dels telers” explora la quotidianitat, de la que és més fàcil parlar, que per exemple, el dolorós món de la guerra, on sovint impera el silenci.

Durant la trobada, Montellà explica com el títol apareix en els primers moments de la creació de l’assaig. Amb ell, volia fer referència a tres silencis: el de les dones, el de la sordesa, moltes d’elles acaben perdent l’oïda pel soroll de la fàbrica, i el silenci dels telers, que van emmudir en arribar la crisi del tèxtil. De la mateixa manera, va tenir clar des del principi, que el llibre havia de començar amb el poema de L’Elionor de Miquel Martí i Pol, un poema que unia dos rius, el Ter i el Llobregat, i dues experiències.

Del diàleg amb les dones que van habitar les colònies tèxtils es despleguen temes diversos i recurrents. Les relacions amoroses, les condicions de vida, i sobretot el paper crucial de “l’amo” emergeixen com fils conductors d’aquest relat. Montellà revela com les dones se sentien explotades pels directors i encarregats, però, en canvi, percebien l’amo com un déu.

El mosaic de relats també abracen “el dret a cuixa” i els abusos de poder dins de la fàbrica. El tren, l’emprenedoria i la visió d’aprofitar els antics molins i els rius. La figura del capellà, el fet d’anar a missa i la importància d’obeir. La immigració i l’experiència de dones andaluses, la diferència de percepció envers els “señoritos” del món d’on provenien (basat en el despotisme), i la figura més benovolent de l”amo” català. També la seva vulnerabilitat en venir/estar, en molts casos, soles a Catalunya.

Si bé és cert que amb les colònies tenien feina, casa i menjar, sovint viure-hi comportava la renúncia a la llibertat. Era molt complicat qüestionar l’autoritat, ser revolucionari a les colònies tèxtils. Si bé, l’amo era considerat una deïtat, el pacte social, que semblava indestructible fins aleshores, va trontollar en el moment en què les fàbriques tanquen les portes. La promesa repetida, “l’amo no et fallarà”, la feina no faltarà, es converteix en una farsa. Per primera vegada, han de començar a pensar.

La historiadora veu el temps de les colònies tèxtils rurals, com l’època feudal, posada en la Catalunya industrial, diferenciant clarament el món rural de les grans ciutats. Després vindrà la modernitat i els seus canvis, i nous comportaments socials. Es deixa d’anar al safareig. Es deixa de sortir al carrer a conversar, per a passar a escoltar les novel·les de la ràdio…

Assumpta Montellà amb el do, de les grans comunicadores, va mostrar una part de la nostra història, la lluita sorda i callada de moltíssimes dones, que potser no eren revolucionàries, però van construir barricades domèstiques.

L’experiència viscuda i el viatge de la conversa, d’opressió, percebuda o no, i de lluita, ens evoca a un altre però també, preciós silenci, el cantat per Raimon:

Jo vinc d’un silenci
Antic i molt llarg
De gent que va alçant-se
Des del fons dels segles
De gent que anomenen
Classes subalternes
Jo vinc d’un silenci
Antic i molt llarg


“Jo vinc d’un silenci”, Raimon

També et pot interessar