José Mujica: llibertat, resistència i senzillesa

Comparteix

«Quiero el progreso material. Pero quiero antes que nada el amor a la vida. Porque el crecimiento económico no puede ser una finalidad, tiene que ser un medio. Lo fundamental: cómo pasa la gente por la vida. Si tiene tiempo para cultivar lo único valedero, los afectos. ¿Y qué son los afectos? El amor, explosivo cuando sos joven, los hijos, la familia, los amigos. Y cuando sos viejo, el amor de una dulce costumbre, una malsedumbre melancólica de un truco, hablando cuentos con los que hemos vivido. Porque, al fin y al cabo, ¿qué mierda nos llevamos cuando nos vamos a un cajón?».
—

Avui volem recordar a José “Pepe” Mujica, que va morir el 13 de maig a vuitanta-nou anys. Expresident de l’Uruguai, exguerriller, home de camp i pensador incòmode per al sistema, Mujica va esdevenir una de les figures polítiques més singulars i admirades de l’Amèrica Llatina contemporània. Símbol de la coherència, llibertat, dignitat i d’una vida senzilla. Per tot això des de la Biblioteca li retem homenatge i us convidem a llegir el petit llibre Soc del sud, vinc del sud, a la cruïlla de l’Atlàntic amb el riu de la Plata, que recull el discurs pronunciat per Mujica davant l’assemblea de les Nacions Unides celebrada a Nova York el 2013. També us recomanem el còmic Pepe Mújica y las flores de la guerrilla, disponible a eBiblio.

Nascut a Montevideo l’any 1935 en el si d’una família humil, Mujica es va iniciar en la política a partir del nacionalisme tradicional per acabar convertint-se en un dels líders del moviment guerriller Tupamaros durant els anys seixanta. Aquesta militància el va portar a passar més de catorze anys a la presó, en condicions extremes i amb llargues estades en aïllament. “Esos años de soledad fueron probablemente los que más me enseñaron”, afirmaria més endavant.

Amb el retorn de la democràcia, va ser amnistiat i s’incorporà a la vida política institucional dins del Frente Amplio. Va exercir com a diputat, senador i ministre d’Agricultura, fins a arribar a la presidència de l’Uruguai entre el 2010 i 2015. Durant el seu mandat, va impulsar reformes socials pioneres a la regió, com la legalització del matrimoni igualitari, la despenalització de l’avortament o la regulació del mercat de la marihuana.

Però el que el va fer mundialment conegut va ser el seu estil de vida modest: vivia en una casa senzilla als afores de Montevideo amb la seva esposa, la també exguerrillera i senadora Lucía Topolansky, i conduïa un Volkswagen Escarabat del 1987. Donava gran part del seu sou i rebutjava els luxes del càrrec. “Dicen que soy el presidente pobre. No, yo no soy presidente pobre. Pobres son los que quieren más”, deia.

El seu discurs durant la cimera de les Nacions Unides (Río+20) l’any 2012, on va denunciar el model global de consum, va ser reproduït arreu del món i el consagrà com una veu crítica i lúcida. “El desarrollo no puede ser en contra de la felicidad… tiene que ser a favor del amor, de las relaciones humanas, de cuidar a los hijos”, va afirmar davant dels líders mundials.

Amb una popularitat que traspassava fronteres —va ser considerat per Time una de les 100 persones més influents del món—, Mujica va continuar participant en la vida política fins als seus darrers anys, promovent el relleu generacional i mantenint sempre una mirada crítica, però esperançada, cap al futur.

Us convidem a descobrir aquesta figura a través de la lectura de Soc del sud, vinc del sud, i de recursos com: