Jo Confesso, de Jaume Cabré

Comparteix

“Li va costar Déu i ajuda, però quan la Sara va enllestir la feina més urgent, van acabar anant a Tona en un siscents de tercera mà que l’Adrià s’havia comprat quan per fi havia pogut aprovar les pràctiques després de suspendre l’ela sis vegades seguides. A la Garriga van haver de canviar una roda: a Aiguafreda la Sara el va fer aturar davant d’una floristeria, hi va entrar i en va sortir amb un pom petit i preciós i el deixà al seient del darrere sense afegir cap comentari. I a la pujada de Sant Antoni, a Centelles, se’ls va posar a bullir l’aigua del radiador; però a part d’això, tot bé.

–És el poble més bonic del món -va dir-li, il·lusionat, l’Adrià, quan el sis-cents arribava a les Quatre Carreteres.
–El poble més bonic del món és bastant lletget -va respondre la Sara quan es van aturar al carrer de Sant Andreu i l’Adrià va posar, amb massa energia, el fre de mà.
–L’has de mirar amb els meus ulls. Et in Arcadia ego. Van baixar del cotxe i ell li va dir mira el castell, estimada.
Cap aquí, cap amunt. És preciós, oi?
Ell va notar que estava nerviosa, però no sabia què fer per…
–L’has de mirar amb els meus ulls. Veus on hi ha aquesta casa tan lletja i aquella dels geranis?
–Sí…
–Aquí hi havia can Casic.”

L’Arcàdia d’Adrià Ardèvol, la veu protagonista de Jo confesso, és Tona. El paradís perdut de l’autor d’aquesta novel·la, Jaume Cabré, també ho és. Hi ha moments en què no sabem si parla el personatge o ho fa directament l’escriptor. Un exemple: Cabré, en algunes entrevistes, s’ha referit a la llibertat que trobava al nostre poble quan era un nen i hi venia a passar els estius, a diferència del poc marge de moviment permès pel pis de l’Eixample on vivia durant la resta de l’any. Aquestes paraules, en canvi, són d’Adrià Ardèvol: “pensar per què no em puc quedar a viure a Tona tota la vida […], allà a l’indret màgic on pots embrutar-te els genolls sense que ningú et renyi”.

Un dels primers punts de referència tonencs és, sens dubte, el Castell. Ho raonava molt encertadament el mestre Enric Casassas (utilitzo un exemplar de 1943 de Tona. Descripció històrica i geogràfica): “De totes les muntanyoles […], la més important és, segurament, la del Castell; no per la seva alçària ni per la seva extensió, sinó perquè s’alça majestuosa en la part nord-oest de la població, i ens ofereix una severa i característica silueta coronada per restes que constitueixen una petita acròpolis corresponent a un antiquíssim poblat.”

Els personatges literaris no ignoren la importància del Castell. Adrià Ardèvol (que, en aparcar el sis-cents al carrer de Sant Andreu, feia alçar els ulls a la seva estimada Sara), en aquest passatge hi puja amb una altra acompanyant femenina:
“La Daniela i jo havíem enfilat pel camí del Barri fins a dalt del castell, com quan hi pujàvem amb gent gran que no volia trescar pel camí més costerut del davant.
–Quina vista més immensa -va fer ella.
Davant l’ermita del castell, contemplaven la Plana, i l’Adrià va pensar en la seva Arcàdia, però només de manera fugaç […]. Tona semblava un pessebre més que mai i l’Adrià no es va poder estar d’assenyalar cap avall:
–Can Ges.
–Sí. I can Casic.
Van caminar fins a la Torre dels Moros. A dins, cagarades i pixums. A fora, el vent i el paisatge. L’Adrià va seure a la vora de l’estimball per no perdre’s el seu paisatge. […] Com que aviat es faria fosc, van començar a baixar. Pel corriol del davant, com a venjança, ell, amb passes llargues, menyspreant l’estimball, i ella, tot i la faldilla estreta, seguint-lo sense problemes aparents. La lluna ja estava més alta quan arribaven al llindar dels arbres, a la vora del cementiri.”

Per tant, pugen al Castell pel Barri, i en baixen pel dret, fins a les Feixetes (on hi havia el cementiri tonenc –enderrocat el 1971).

També et pot interessar