El Dia Mundial del Cinema es va celebrar el 8 de febrer. Una jornada, instaurada per l’Acadèmia de les Arts i les Ciències Cinematogràfiques el 2020, que busca homenatjar l’impacte cultural i social, i el poder transformador del cinema, perquè les històries en moviment, i també sense, com la literatura, són font d’inspiració i de connexió entre persones.
Aquesta celebració no sols ens convida a gaudir del cinema, sinó també a recordar aquells cineastes que han marcat la història del setè art amb les seves obres, i que trobaràs representats en el fons de cinema de la Biblioteca.
És injust recordar a uns i no a uns altres, però en el moment de redactar aquesta notícia ens apareix la figura de François Truffaut. Nascut a París el 1932, Truffaut va ser un dels fundadors de la Nouvelle Vague francesa, un moviment que va revolucionar el cinema als anys 50 i 60. Amb obres com “Els 400 cops” (1959) i “Jules i Jim” (1962), va introduir noves formes narratives i estètiques que han influït a generacions posteriors de cineastes.
Agnès Varda, precursora de la Nouvelle Vague, va deixar obres essencials com “Cléo de 5 a 7” (1962) i “Sans toit ni loi” (1985).
L’admiració de François Truffaut per directors com Alfred Hitchcock el va portar a publicar “El cinema segons Hitchcock” (1966), una sèrie d’entrevistes que van canviar la percepció crítica sobre el mestre del suspens.
Però mestres del cinema, n’hi ha molts. Georges Méliès, creador de “Viatge a la Lluna” (1902), una de les primeres películes que va explorar els efectes especials i la narrativa cinematogràfica. Charlie Chaplin, mestre del cinema mut, va emocionar i fer riure el públic amb obres com “El Gran Dictador” (1940) i “Temps Moderns” (1936), on critica les injustícies socials amb el seu característic humor i humanisme. Alfred Hitchcock, conegut com el mestre del suspens, amb películes com “Psicosi” (1960) i “Vertigen” (1958), que encara avui són fonts d’influència en el cinema actal. Orson Welles va revolucionar el llenguatge audiovisual amb “Ciutadà Kane” (1941). Federico Fellini, amb el seu estil surrealista i oníric, va signar obres com “La Dolce Vita” (1960) i “8½” (1963), mentre que Ingmar Bergman va explorar la psicologia humana en pel·lícules com “El Setè Segell” (1957) i “Persona” (1966), o Yasujirô Ozu, amb “Història de Tòquio” (1953), va capturar la vida quotidiana amb sensibilitat poètica. Kathryn Bigelow va fer història en convertir-se en la primera dona en guanyar l’Oscar a la millor direcció amb “En terra hostil” (2008). Jane Campion, guanyadora de la Palma d’Or per “El Piano” (1993), i Greta Gerwig, amb “Lady Bird” (2017) i “Barbie” (2023), o Carla Simón amb “Alcarràs” guanyant l’Os de Plata, han demostrat la riquesa de la mirada femenina en el cinema contemporani.
Que el cinema, com la música i la literatura, ens continuï companyant i segueixi trascendint fronteres, generacions i cors.
Festivals com el de Cannes, Venècia, Berlín, Màlaga, Valladolid, Sundance són plataformes fonamentals per descobrir noves veus cinematogràfiques.
