Avui fa 50 anys que Martin Luther King va pronunciar ‘”I have a dream'”

Comparteix

El 28 d’agost de 1963, Martin Luther King pronunciava el seu discurs “I have a dream”, al Lincoln Memorial dins de la Marxa de Washington, unes paraules que van encoratjar als afroamericans a sobreposar-se a les adversitats i obstacles que la societat els imposava per tenir un color de pell diferent. Rosa Parks, Malcolm X, també van formar part d’aquest canvi en la història. 
El discurs de Martin Luther King que tot seguit reproduïm, va marcar un abans i un després en la lluita pels drets civils, en la societat, en la política i en la comunicació política. 

Discurs “I have a dream” / Tinc un somni

Estic content d’unir-me a vosaltres avui, en la que passarà a la història com la més gran manifestació per la llibertat en la història de la nostra nació.

Fa cent anys, un gran americà –a l’ombra simbòlica del qual ens trobem avui–, va signar la Proclamació d’Emancipació. Aquest singular decret va esdevenir un far lluminós d’esperança per a milions d’esclaus negres que es consumien en les flames devastadores de la injustícia. Va arribar com una joiosa albada per acabar amb la llarga nit del seu captiveri.

Però cent anys després, el negre no és lliure encara. Cent anys després, la vida del negre és encara tristament minvada per les manilles de la segregació i les cadenes de la discriminació. Cent anys després, el negre viu en una solitària illa de pobresa enmig d’un vast oceà de prosperitat material. Cent anys després, el negre encara llangueix a les cantonades de la societat americana i es troba a si mateix exilat a la seva pròpia terra. I per això hem vingut aquí avui, per a contemplar sentidament aquesta vergonyosa condició.

En cert sentit hem vingut a la capital de la nostra nació per a cobrar un xec. Quan els arquitectes de la nostra república van escriure les paraules magnificents de la Constitució i la Declaració d’Independència, estaven signant un pagaré que cada americà heretaria. Aquesta nota contenia la promesa que tots els homes, sí, els negres així com els blancs, tindrien garantits els “Drets inalienables” a “la Vida, a la Llibertat i a procurar-se la Felicitat.” És obvi avui que Amèrica ha comès frau amb aquest pagaré per tot el que fa als seus ciutadans de color. Enlloc d’honorar la seva sagrada obligació, Amèrica ha donat a les persones negres un xec en descobert, un xec que els ha estat retornat marcat com “sense fons.”

Però nosaltres ens neguem a creure que el banc de la justícia hagi fet fallida. Ens neguem a creure que no hi ha prou fons en les grans arques d’oportunitat d’aquesta nació. I així, hem vingut a cobrar aquest xec que ens donarà en reclamar-lo les riqueses de la llibertat i la seguretat de la justícia.

Nosaltres també hem vingut a aquest indret sagrat per recordar a Amèrica la ferotge urgència de l’Ara. Aquest no és temps de permetre’s el luxe de refredar-ho o de prendre la medecina tranquil·litzant del gradualisme. Ara és el temps de fer reals les promeses de democràcia. Ara és el temps d’erigir des de la fosca i desolada vall de la segregació el camí assolellat de la justícia racial. Ara és el temps d’aixecar la nostra nació des de les arenes movents de la injustícia racial fins a la sòlida roca de la germanor. Ara és el temps de fer de la justícia una realitat per a tots els fills de Déu.

Seria fatal per a la nació negligir indulgentment la urgència d’aquest moment. Aquest xafogós estiu de legítim descontentament del negre no passarà fins que no hi hagi una tardor vigoritzant de llibertat i igualtat. Mil nou-cents seixanta-tres no és un final, sinó un començament. I aquells que pensen que als negres els cal esbravar-se i ara ja estaran contents, es desvetllaran abruptament si la nació torna com si res als afers de cada dia. I no hi haurà descans ni tranquil·litat a Amèrica fins que als negres no els siguin garantits els seus drets de ciutadania. Els vents de revolta continuaran sacsejant els fonaments de la nostra nació fins que no emergeixi el dia brillant de la justícia.

Però hi ha una cosa que cal que digui al meu poble, que és dempeus al càlid llindar que mena cap a dins al palau de la justícia: en el procés de guanyar el lloc just per a nosaltres, no hem de ser culpables d’accions reprobables. Cal que no cerquem d’assadollar la nostra set de llibertat bebent de la copa de l’amargor i l’odi. Sempre hem de conduir el nostre combat en el pla elevat de la dignitat i la disciplina. No hem de permetre que la nostra protesta creativa degeneri en violència física. Un cop i un altre, hem d’escalar les altures majestuoses per a trobar força física en la força de l’ànima.

La meravellosa nova militància que s’ha incorporat a la comunitat negra no ens ha de menar a desconfiar de tota les persones blanques, perquè molts dels nostres germans blancs, com és evident per la seva presència aquí avui, han vingut per a convertir en real el fet que el seu destí estigui lligat al nostre destí. I ells han vingut per a convertir en real el fet que la seva llibertat és inextricablement vinculada a la nostra llibertat.

No podem caminar sols.

I mentre caminem, hem de fer la promesa solemne que sempre anirem endavant.

No podem tornar enrera.

N’hi ha que pregunten als defensors dels drets civils, “Quan en tindreu prou?” Nosaltres mai no estarem satisfets mentre el negre sigui víctima dels inenarrables horrors de la brutalitat policial. Mai no podrem estar satisfets mentre els nostres cossos, pesants pel cansament del viatge, no puguin fer estada als motels de les autopistes i als hotels de les ciutats. Nosaltres no estarem satisfets mentre la mobilitat bàsica del negre sigui d’un petit ghetto a un ghetto més gran. Mai no podrem estar satisfets mentre els nostres infants siguin privats de la seva identitat íntegra i se’ls robi la seva dignitat amb rètols indicant: “Només per a blancs”. Nosaltres no podem estar satisfets mentre un negre de Mississipi no pugui votar i un negre de Nova York cregui que no hi ha res per al que valgui la pena votar. No, no, no estem satisfets i no ho estarem fins que “el dret brolli com l’aigua i la justícia ragi com un torrent inestroncable”.

No ignoro que alguns de vosaltres heu vingut aquí passant per grans proves i tribulacions. Alguns de vosaltres acabeu de venir des de les estretes cel·les de la presó. I alguns de vosaltres heu vingut d’indrets on el vostre compromís –el compromís per la llibertat– us exposarà a ser batuts per les tempestes de la persecució i trontollareu per causa del vent de la brutalitat policial. Vosaltres heu estat els veterans del sofriment creador. Continueu treballant amb la fe que el patiment immerescut redimeix. Torneu a Mississipi, torneu cap a Alabama, torneu a Carolina del Sud, torneu a Georgia, torneu a Louisiana, torneu a les barriades i ghettos de les nostres ciutats del nord, sabent que d’alguna manera aquesta situació pot canviar i serà canviada.

Avui us dic, amics meus, no us rabegeu a la vall de la desesperació.

I tot i que ens enfrontem a les dificultats d’avui i de demà, jo encara tinc un somni. És un somni pregonament arrelat en el somni americà.

Jo tinc un somni en que un dia aquesta nació s’aixecarà i atenyerà l’autèntic significat del seu credo: “Nosaltres sostenim que aquestes veritats són evidents per si mateixes, que tots els homes han estat creats iguals.”

Jo tinc un somni en que un dia fins l’estat del Mississipi, un estat abrusat per la calor de la injustícia, abrusat per la cremor de l’opressió, esdevindrà un oasi de llibertat i justícia.

Jo tinc un somni en que els meus quatre menuts viuran un dia en una nació on no seran jutjats pel color de la seva pell sinó pel contingut del seu caràcter.

Jo tinc un somni avui!

Jo tinc un somni en que un dia, abaix a Alabama, amb els seus racistes empedreïts, amb el seu governador amb els llavis perbocant les paraules “interdicció” o “anul·lació” – un dia a Alabama justament, petits nens i nenes negres podran unir les seves mans amb petits nens i nenes blancs com germans i germanes.

Jo tinc un somni avui!

Jo tinc un somni en que un dia cada vall serà exaltada i cada turó i muntanya es rebaixarà, els llocs abruptes s’aplanaran i els llocs ferèstecs s’amanyagaran; “i la glòria del Senyor serà revelada i totes les criatures la veuran plegades.”

Aquesta és la nostra esperança, i aquesta és la fe amb que tornaré cap al Sud.

Amb aquesta fe serem capaços de cisellar en la muntanya de la desesperació una roca d’esperança. Amb aquesta fe serem capaços de transformar les irritants discordances de la nostra nació en una bonica simfonia de germanor. Amb aquesta fe, podrem treballar plegats, pregar plegats, combatre plegats, anar plegats a la presó, sostenir junts la llibertat, sabent que un dia serem lliures.

I aquest serà el dia – aquest serà el dia que tots els fills de Déu podran cantar amb un nou significat:

És el meu país, dolça terra de llibertat, al que canto.
Terra on els meus pares van morir, terra orgull dels Peregrins,
Des de cada vessant de les muntanyes, que retrunyi la llibertat!

I si Amèrica ha de ser una gran nació, això cal que esdevingui cert.

I que així retrunyi la llibertat des de les carenes prodigioses de New Hampshire.

Que la llibertat retrunyi des de les poderoses muntanyes de Nova York.

Que la llibertat retrunyi des dels altius Alleghenies de Pennsylvania.

Que la llibertat retrunyi des de les Rocalloses ribetades de neu de Colorado.

Que la llibertat retrunyi des dels pendents suaus de California.

Però no només això:

Que la llibertat retrunyi des de Stone Mountain de Georgia.

Que la llibertat retrunyi des de Lookout Mountain de Tenessee.

Que la llibertat retrunyi des de cada turó i terraplè de Mississipi.

Des de cada vessant de les muntanyes, que retrunyi la llibertat.

I quan això passi, quan aconseguim que la llibertat ressoni, quan nosaltres la fem retrunyir des de cada poble i cada veïnat, des de cada estat i cada ciutat, podrem avançar aquest dia en que tots els fills de Déu, negres i blancs, jueus i gentils, protestants i catòlics, serem capaços d’unir les mans i cantar les paraules del vell espiritual negre:

Lliures a la fi! Lliures a la fi!
Gràcies Déu Totpoderós, som lliures a la fi!



Per a saber més

Pàgina dedicada a commemorar el 50 aniversari del discurs “I have a dream”

A la Biblioteca trobaràs

La Força d’estimar / Martin Luther King. Proa, 1981
El Crit de la consciència / Martin Luther King. Proa, 1968

També et pot interessar