5 anys després de la mort de l’escriptor Eduardo Galeano, us llegim fragments del Libro de los abrazos

RECORDAR: Del latín re-cordis,

volver a pasar por el corazón

—

Ahir, un 13 d’abril de fa cinc anys va morir Eduardo Galeano, un periodista i escriptor que va tenir estrets vincles amb Catalunya, va residir a Calella durant part del seu exili provocat per la dictadura militar a l’Uruguai.

Avui us apropem al llibre El libro de los abrazos, a través d’una lectura en veu alta de fragments d’aquesta obra que forma part de la programació del club de lectura. Us recomanem encaridament aproximar-vos a qui va ser un microhistoriador, un micropoeta, que escrivia narrativa, sobre la nostra realitat i memòria, sobre el que vivim i somiem.


Un documental preciós sobre el seu país, Uruguai, narrat en primera persona.

Sobre Eduardo Galeano

Eduardo Galeano. Va néixer a Montevideo, el 1940. Allà es va iniciar en l’ofici periodístic publicant dibuixos i cròniques en el setmanari El Sol. Entre 1959 i 1963 va ser cap de redacció del setmanari Marxa i director del diari Època entre 1964 i 1966. Des de principis de 1973, durant els anys de la dictadura militar uruguaiana, va estar exiliat a l’Argentina -on va fundar i va dirigir la revista Crisi- i a Calella, Catalunya.

A principis de 1985 va tornar a Montevideo, on residia. És autor de diversos llibres, traduïts a nombroses llengües. Al llarg d’una obra conflueixen la narració i l’assaig, la poesia i la crònica, els seus llibres recullen les veus de l’ànima i del carrer i ofereixen una síntesi de la realitat i la seva memòria. En dues ocasions va ser premiat per la Casa de les Américas i pel Ministeri de Cultura de l’Uruguai. Va rebre l’American Book Award de la Universitat de Washington, a EUA, per la seva trilogia Memòria del Foc. Va ser el primer escriptor guardonat amb el premi Aloa, creat pels editors de Dinamarca, i amb el Cultural Freedom Prize, atorgat per la Fundació Lannan. L’any 2010 va rebre el Premi Internacional de Periodisme Manuel Vázquez Montalbán en la categoria de periodisme esportiu per ‘El fútbol a sol y a sombra’ (1995).