Notícies

La revolució obrera en vers, 150 anys de la comuna de París

Al cap de 150 anys de la comuna de París, un 18 de març de 1871, transcrivim la lletra original de la Internacional, creada per Eugène Pottier, revolucionari i poeta francès, i us convidem a indagar en les prestatgeries d’història i ciències socials de la Biblioteca, perquè conèixer el nostre passat ajuda a entendre el nostre present, i l’etern retorn en què vivim.

La Comuna de París va ser la primera revolució genuïnament obrera. Al setembre de 1870, després de l’aclaparadora derrota de l’exèrcit francès, les tropes prussianes al comandament de Bismarck assetgen París. Després de set mesos, i malgrat la resistència i el coratge del poble parisenc, les autoritats decideixen rendir la ciutat a les tropes prussianes en contra de l’opinió de gran part dels seus habitants. És llavors quan els disturbis de protesta per aquesta decisió condueixen a la proclamació de la Comuna. El proletariat de París pren el control de la ciutat i posa en marxa un dels grans processos revolucionaris de la història. Per part seva, el govern burgès, refugiat a Versalles, pactarà amb l’enemic per a destruir a la Comuna, cosa que finalment aconseguirà i que culminarà en la repressió de maig de 1871, en la qual es calcula que van ser executades unes trenta mil persones entre homes, dones i nens.

És la lluita final:
Agrupem-nos i demà
La Internacional
Serà el gènere humà. (BIS)

Dempeus, ànima del proletariat!
Treballadors agrupem-nos finalment.
Dempeus, els damnats de la Terra!
Dempeus, els presoners de la fam!
Per vèncer la misèria i l’ombra.
Multitud esclava, dempeus, dempeus!
Nosaltres som el dret i som el nombre.
Nosaltres que no érem res, siguem-ho tot.

No hi ha salvadors suprems: Ni Déu ni Cèsar ni tribú.
Productors, salvem-nos nosaltres mateixos!
Treballem per la Salut Comuna.
Perquè el lladre vomiti,
Per treure l’esperit de la masmorra,
Encenem la nostra gran fornal,
Colpegem el ferro quan està calent!

Els reis ens intoxiquen de fums.
Pau entre nosaltres, guerra als tirans!
Apliquem la vaga als exèrcits,
Fusells en l’aire i trenquem files!
Bandit, príncep, explotador o capellà,
Qui viu de l’home és un criminal;
El nostre enemic és el nostre amo.
Aquesta és la consigna eterna.

L’engranatge encara ens torcerà;
El Capital és triomfant;
La metralleta fa l’ordre
Segant la vida de dones i nens.
La Usura folla en sa còlera,
Sobre els nostres cadàvers calcinats,
Soldada a la vaga dels salaris,
La vaga dels assassinats.

Obrers, pagesos, nosaltres som
El gran partit dels treballadors.
La terra només pertany als homes;
El gandul anirà a allotjar-se en algun altre lloc.
Com es regalen amb les nostres carns!
Però si els corbs, els voltors,
Un matí d’aquests desapareixen…
La Terra girarà sempre!

Que, finalment, el passat s’engolesca a si mateix!
Que un gènere humà transfigurat,
Sota el cel clar de la justícia,
Madure amb l’espiga daurada!
No tems els nius de cucs
Que malmeten l’arbre i els seus productes.
Treball, estén sobre les nostres famílies
Les teues branques totes vermelles de fruits.

És la lluita final:
Agrupem-nos i demà
La Internacional
Serà el gènere humà. (BIS)

C’est la lutte finale:
Groupons-nous, et demain,
L’Internationale
Sera le genre humain. (BIS)

Debout! l’âme du prolétaire!
Travailleur groupons-nous enfin.
Debout! les damnés de la terre!
Debout! les forçats de la faim!
Pour vaincre la misère et l’ombre.
Foule esclave, debout! debout!
C’est nous le droit, c’est nous le nombre
Nous qui n’étions rien, soyons tout.

Il n’est pas de sauveurs suprêmes:
Ni Dieu, ni César, ni tribun,
Producteurs, sauvons-nous nous-mêmes!
Travaillons au Salut Commun.
Pour que le voleur rende gorge,
Pour tirer l’esprit du cachot,
Allumons notre grande forge,
Battons le fer quand il est chaud!

Les rois nous soûlaient de fumées,
Paix entre nous, guerre aux tyrans!
Appliquons la grève aux armées,
Crosse en l’air et rompons les rangs!
Bandit, prince, exploiteur ou prêtre
Qui vit de l’homme est criminel;
Notre ennemi c’est notre maître.
Voilà le mot d’ordre éternel.

L’engrenage encore va nous tordre;
Le Capital est triomphant;
La mitrailleuse fait de l’ordre
En hachant la femme et l’enfant.
L’Usure folle en ses colères,
Sur nos cadavres calcinés,
Soudée à la grève des salaires
La grève des assassinés.

Ouvriers, paysans, nous sommes
Le grand parti des travailleurs;
La terre n’appartient qu’aux hommes,
L’oisif ira loger ailleurs.
Combien de nos chairs se repaissent!
Si les corbeaux, si les vautours,
Un de ces matins, disparaissent…
La terre tournera toujours!

Qu’enfin le passé s’engloutisse!
Qu’un genre humain transfiguré
Sous le ciel clair de la justice
Mûrisse avec l’épi doré!
Ne crains plus les nids de chenilles
Qui gâtaient l’arbre et ses produits.
Travail étends sur nos familles
Tes rameaux tout rouges de fruits.

C’est la lutte finale:
Groupons-nous, et demain,
L’Internationale
Sera le genre humain. (BIS)

Deja una respuesta

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *