Un 8 de gener de 1990 va morir a Barcelona el poeta Jaime Gil de Biedma. Des de la Biblioteca utilitzem part dels seus versos, com a frase del mes.
Para saber de amor, para aprenderle,
haber estado solo es necesario.
“Pandémica y celeste”
—
No volveré a ser joven
Que la vida iba en serio
uno lo empieza a comprender más tarde
-como todos los jóvenes, yo vine
a llevarme la vida por delante.
Dejar huella quería
y marcharme entre aplausos
-envejecer, morir, eran tan sólo
las dimensiones del teatro.
Pero ha pasado el tiempo
y la verdad desagradable asoma:
envejecer, morir,
es el único argumento de la obra.
“Poemas póstumos” 1968
A la Biblioteca trobaràs
Las Personas del verbo / Jaime Gil de Biedma. Círculo de Lectores, 2006
El Cónsul de Sodoma / Sigfrid Monleón. Paramount, 2010 (dvd)
Para saber de amor, para aprenderle,
haber estado solo es necesario.
“Pandémica y celeste”
—
No volveré a ser joven
Que la vida iba en serio
uno lo empieza a comprender más tarde
-como todos los jóvenes, yo vine
a llevarme la vida por delante.
Dejar huella quería
y marcharme entre aplausos
-envejecer, morir, eran tan sólo
las dimensiones del teatro.
Pero ha pasado el tiempo
y la verdad desagradable asoma:
envejecer, morir,
es el único argumento de la obra.
“Poemas póstumos” 1968
Jaime Gil de Biedma (1929-1990) és el poeta més venerat de la generació del 50. Neix a Barcelona al 1929 en el si d’una família acomodada. El fet de portar una vida burgesa xocava, no només amb la simpatia que mostrava davant el marxisme i els autors marxistes als que solia llegir, sinó amb el fet de ser homosexual en una societat assentada sobre el concepte de família burgesa.
Començà els estudis de Dret a la Universitat de Barcelona on va
conèixer a Carlos Barral, Joan Reventós, Alberto Oliart i Antonio de
Senillosa, també es va relacionar amb Josep María Castellet que el va
introduir en el corrent del realisme crític. Es llicencia a
Salamanca i al 1953 es trasllada a Oxford.
La seva carrera literària, que dona les seves primeres passes amb els seus estudis de Dret a la Universitat de Barcelona, es veu influenciada per la poesia anglosaxona, els simbolistes francesos (concretament Baudelaire), la literatura medieval i per un autor per qui sent una gran afinitat poètica: Cernuda. Un dels aspectes que ressalten en la seva obra, i en la obra de la majoria dels seus contemporanis, és la defensa de la racionalitat. Això fa que la seva poesia sigui sovint bastant crua i directa, desfent-se de tot tipus d’imatges innecessàries, sense perdre el sentit poètic. D’aquí que es conegui la seva obra com a “poesia de l’experiència”.
En 1959 publica Compañeros de viaje, que juntament a Moralidades (1966) conformen la part més social de la seva poesia, amb poemes de denúncia política on la hipocresia, la misèria del sistema capitalista, l’Espanya oprimida i la discriminació de la dona són temes principals. En 1965 publica A favor de Venus, poesia amorosa impregnada d’erotisme, i en 1968, apareix la seva obra Poemas póstumos. A partir d’aquí l’autor publica diversos poemes en revistes literàries, així com les seves memòries (Diario de un artista seriamente enfermo, 1974), però pateix una crisi que el porta a prendre la decisió de deixar a un costat la seva vida artística.
El desassossec burgès que en un principi el porta a advocar fins i tot, en algun dels seus poemes, per un canvi social, un relleu de classes que transformi les estructures de poder i acabi amb el sistema capitalista, acaba produint en ell una actitud nihilista. La idea determinista de l’incapacitat del poble espanyol per canviar la seva història, del conformisme que després de la transició impregna a tots els sectors de la societat li fa perdre les seves esperances. D’una actitud potser més relacionada amb l’existencialisme de Sartre, en qui uns veuen ociositat burgesa i altres (com Kosik) veuen les idees de la revolució impregnades de romanticisme, Gil de Biedma passa a la desesperació més completa. Així, el pas del “nosaltres” al “jo” en la seva obra el porta a qüestionar-se la seva pròpia vida, la seva capacitat de sobreviure a l’apatia del conformisme burgès del que tant havia fugit. Tot això el porta a deixar pràcticament d’escriure fins la seva mort.
El 8 de gener de 1990, mor de SIDA.
Des de la Biblioteca us recomanem el documental del programa Imprescindibles, de rtve.
Des de la Biblioteca us recomanem el documental del programa Imprescindibles, de rtve.
Jaime Gil de Biedma y la Tradición Clásica: evocación y apropiación. / Gabriel Laguna Mariscal
A la Biblioteca trobaràs
Las Personas del verbo / Jaime Gil de Biedma. Círculo de Lectores, 2006
El Cónsul de Sodoma / Sigfrid Monleón. Paramount, 2010 (dvd)
Gabriel Ferrater i Jaime Gil de Biedma, poetes de la consciència / Carlota Casas Baró. Abadia de Montserrat, 2015
