Literatura i art

El monstre, memòries de Josep Palau i Fabre

josep_palau_fabre_tona

Precisament, la seva primera experiència amorosa -reprimida sense miraments pels pares- va tenir lloc a Tona. Ho explica en les memòries titulades El monstre, escrites a mitjan anys vuitanta:

“Em veig encara en el moment precís que els meus pares contradiren el meu primer amor. Em veig estès sobre el llit de la meva cambra d’hotel, a Tona, reduït a la impotència. Durant els sis anys passats als ‘Hermanos’ m’havien domesticat, només m’havien ensenyat a obeir. Jo tenia catorze anys i era un noi obedient. Potser aquell amor salvatge, aquella foguerada inusitada, era la rèplica del meu cor a la meva mateixa mansuetud. En la meva indicible impotència, el meu desig més vehement era que els meus pares morissin. Desitjava la seva mort perquè era l’única manera, em deia, d’alliberar-me’n i de realitzar el meu amor, de poder-lo manifestar obertament, de poder-lo viure.
No entrellucava cap altra possibilitat, cap escapatòria. Jo tornava feliç, de passejar per la carretera amb ella, amb Carmentxu. El meu pare era al dintell de la porta de l’hotel esperant-me, sever. Només va dir-me: segueix me. Em conduí a la seva cambra, on hi havia la meva mare, que no digué res o a penes res, només em taladrava amb els ulls. El meu pare em va adreçar una filípica, parlant-me de la meva actitud ridícula a la vista de tothom i amenaçant-me que si continuava per aquell camí aniria a Barcelona a buscar-hi els pantalons curts per fer-me’ls posar altra vegada i avergonyir-me, car aquell estiu –jo ja m’afaitava i era molt pilós –duia pantalons llargs per primera volta. L’amor se’m convertí en tabú, i en pecat. Després he comprès que, aquell discurs, el meu pare el va fer atiat per la meva mare. […] Li va fer cometre un acte que era del tot oposat a la seva manera de ser, a la seva naturalesa i a les seves conviccions. Alguna cosa de tot això devia entrellucar el meu pare quan va decidir, per aquelles dates –era l’estiu del 1931, s’havia proclamat la República i es respirava l’enrenou en tots els ordres de la vida- treure’m dels “Hermanos” i dur-me a l’Institut Tècnic Eulàlia, que era un col·legi avançat, de nois i noies, pensant que això ajudaria a distreure’m. Al cap d’un any, quan veia Carmentxu pel carrer, encara se’m segaven les cames i havia de fer un gran esforç per continuar caminant normalment. Aquest trabals, dut a aquest extrem, no l’he experimentat mai més.”

Deja una respuesta

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *