De la mà de Lluis Pasqual director del Lliure i membre fundador del teatre, es presenta des del 13 de gener al 27 de febrer, Celebració, l’última peça que va escriure Pinter. Una comèdia realista, metàfora de l’alienació col·lectiva d’un món endogàmic al marge de la realitat.
“Una combinació extraordinària de sensibilitat i d’una penetrant mirada làser.” (Lia Williams, Hot Tickets)
“En altres obres de Pinter, sentim com la terra s’obre sota els peus dels personatges. Però aquí, Pinter fa com una llepada fugaç i el públic es parteix literalment de riure a partir del moment que sent dir ‘calces’.” (Alastair Macaulay, The Financial Times)
Harold Pinter
Neix el 10 d’octubre de 1930 al barri londinenc de classe obrera de Hackney, en el si d’una família jueva. En esclatar la II Guerra Mundial és separat dels seus pares i evacuat a la zona campestre d’Anglaterra. El 1944 torna a Londres i cursa estudis a la Royal Academic of Dramatic Art durant dos semestres. En aquest període escriu els seus primers poemes i actua en vàries companyies sota el pseudònim David Baron.
Pinter inicia la seva extensa obra –va escriure un total de 29 peces al llarg de la seva carrera– el 1957, amb The Room, representada per primera vegada a la Universitat de Bristol pels estudiants. La peça pren com a escenari una habitació tancada i molt pocs personatges, com la majoria de les seves obres teatrals. Immediatament va publicar The Birthday Party (1957) una peça que no va ser ben acollida per la crítica i que va ser retirada de la cartellera una setmana després de la primera representació. Tot i aquestes reticències, l’èxit no va tardar a arribar-li, ja que el 1959 amb The Caretaker va aconseguir el primer reconeixement públic.
Durant la dècada de 1960, Pinter escriu una sèrie d’obres com A Night Out (1959), Night School (1960), The Lover (1962), The Homecoming (1964), Landscape (1967) i Silence (1968), que el van consagrar com a figura influent del teatre britànic per a tota una generació de dramaturgs. El seu estil s’ha etiquetat com a “teatre de l’absurd” –iniciat per Beckett, Ionesco i Genet– ja que parteix usualment d’una situació aparentment innocent, absurda i amenaçadora a causa d’una conducta peculiar d’algun personatge que resulta incomprensible per al públic, i en ocasions, per la resta dels personatges. A més, les obres de Pinter també es caracteritzen per partir de fantasies eròtiques i obsessions, gelos i odis, i per això també han estat qualificades com a “teatre de la inseguretat”. Anys més tard, l’autor escriu obres com Betrayal (1979), One for the Road (1984) o Celebration (1999), que ell mateix porta a escena al teatre The Almeida de Londres la primavera de l’any 2000.
Amb el pas del temps, Pinter s’implica més obertament en política i les seves obres més tardanes tendeixen a ser més curtes, de temes polítics, i hi utilitza al•legories de la repressió. L’obra de 1988 Mountain Language, per exemple, sorgeix a partir de l’experiència del dramaturg sobre la repressió turca i la supressió de l’idioma kurd.
A més d’autor dramàtic de teatre, Pinter escriu obres per televisió i ràdio i ha dirigit més de trenta produccions de teatre pròpies i d’altres autors, com Robert Shaw, James Joyce, David Mamet i Simon Gray. En el món del cinema ha estat guionista de pel•licules com The Servant (1964) i The Messanger (1971) de Joseph Losey, The Last Tycoon (1976), d’Elia Kazan i French Lieutenants Woman (1981) de Karel Reisz. També és autor d’una única novel•la, The Dwarfs.
Amb els guions per al cinema aconsegueix diverosos premis, com l’Ós de Plata del Festival de Cinema de Berlín (1963), el premi BAFTA (1965 i 1971), la Palma d’Or del Festival Internacional de Cinema de Cannes (1971) i el Premi de la Commonwealth (1981). També opta als Oscar per French Lieutenants Woman i Betrayal.
El premi més important de la seva carrera, el Nobel de Literatura, li és atorgat per l’acadèmia sueca l’any 2005 per ser “Qui en les seves obres descobreix el precipici sota la irrellevància quotidiana i les forces que entren en confrontació a les habitacions tancades”.
Mor la nit de Nadal del 2008 a causa d’un càncer d’esòfag.
Harold Pinter
Neix el 10 d’octubre de 1930 al barri londinenc de classe obrera de Hackney, en el si d’una família jueva. En esclatar la II Guerra Mundial és separat dels seus pares i evacuat a la zona campestre d’Anglaterra. El 1944 torna a Londres i cursa estudis a la Royal Academic of Dramatic Art durant dos semestres. En aquest període escriu els seus primers poemes i actua en vàries companyies sota el pseudònim David Baron.
Pinter inicia la seva extensa obra –va escriure un total de 29 peces al llarg de la seva carrera– el 1957, amb The Room, representada per primera vegada a la Universitat de Bristol pels estudiants. La peça pren com a escenari una habitació tancada i molt pocs personatges, com la majoria de les seves obres teatrals. Immediatament va publicar The Birthday Party (1957) una peça que no va ser ben acollida per la crítica i que va ser retirada de la cartellera una setmana després de la primera representació. Tot i aquestes reticències, l’èxit no va tardar a arribar-li, ja que el 1959 amb The Caretaker va aconseguir el primer reconeixement públic.
Durant la dècada de 1960, Pinter escriu una sèrie d’obres com A Night Out (1959), Night School (1960), The Lover (1962), The Homecoming (1964), Landscape (1967) i Silence (1968), que el van consagrar com a figura influent del teatre britànic per a tota una generació de dramaturgs. El seu estil s’ha etiquetat com a “teatre de l’absurd” –iniciat per Beckett, Ionesco i Genet– ja que parteix usualment d’una situació aparentment innocent, absurda i amenaçadora a causa d’una conducta peculiar d’algun personatge que resulta incomprensible per al públic, i en ocasions, per la resta dels personatges. A més, les obres de Pinter també es caracteritzen per partir de fantasies eròtiques i obsessions, gelos i odis, i per això també han estat qualificades com a “teatre de la inseguretat”. Anys més tard, l’autor escriu obres com Betrayal (1979), One for the Road (1984) o Celebration (1999), que ell mateix porta a escena al teatre The Almeida de Londres la primavera de l’any 2000.
Amb el pas del temps, Pinter s’implica més obertament en política i les seves obres més tardanes tendeixen a ser més curtes, de temes polítics, i hi utilitza al•legories de la repressió. L’obra de 1988 Mountain Language, per exemple, sorgeix a partir de l’experiència del dramaturg sobre la repressió turca i la supressió de l’idioma kurd.
A més d’autor dramàtic de teatre, Pinter escriu obres per televisió i ràdio i ha dirigit més de trenta produccions de teatre pròpies i d’altres autors, com Robert Shaw, James Joyce, David Mamet i Simon Gray. En el món del cinema ha estat guionista de pel•licules com The Servant (1964) i The Messanger (1971) de Joseph Losey, The Last Tycoon (1976), d’Elia Kazan i French Lieutenants Woman (1981) de Karel Reisz. També és autor d’una única novel•la, The Dwarfs.
Amb els guions per al cinema aconsegueix diverosos premis, com l’Ós de Plata del Festival de Cinema de Berlín (1963), el premi BAFTA (1965 i 1971), la Palma d’Or del Festival Internacional de Cinema de Cannes (1971) i el Premi de la Commonwealth (1981). També opta als Oscar per French Lieutenants Woman i Betrayal.
El premi més important de la seva carrera, el Nobel de Literatura, li és atorgat per l’acadèmia sueca l’any 2005 per ser “Qui en les seves obres descobreix el precipici sota la irrellevància quotidiana i les forces que entren en confrontació a les habitacions tancades”.
Mor la nit de Nadal del 2008 a causa d’un càncer d’esòfag.
Per a saber més
Harold Pinter.
A la Biblioteca trobaràs
Pinter, Harold. La Festa d’aniversari. Alzira: Bromera, 2006.
Pinter, Harold. Tornar a casa. Tarragona: Arola; Reus: Centre d’Arts Escèniques Reus, 2007.
Pinter, Harold. Engany. Tarragona: Arola, 2001.
Pinter, Harold. Essencial. Barcelona: Edicions 62, 2005.
Pinter, Harold. Els Nans. Barcelona: Columna, 2005.
