Per les dones, paraula de Sònia Moll Gamboa

Comparteix

Avui en el Dia internacional de les dones, volem donar a conèixer a una poeta per la que sentim especial devoció. Nascuda a Barcelona, filla d’una mestra xilena i un pare menorquí que havia estat capellà. Una dona que escriu sobre “la vivència del desarrelament, de la identitat tripartida, de l’espiritualitat viscuda sense una interferència excessiva de la religió, dels paisatges que s’estimen separats sempre per un espai d’aigua de vegades insalvable, els viatges continus, la dificultat de trobar el teu lloc en el món, el vincle emocional amb la llengua materna i amb la llengua d’acollida…”

No hem trobat millor forma de celebrar aquest dia que amb la seva prosa poètica. A banda de la lectura dels seus poemaris/llibres la podeu seguir al seu bloc La vida té vida pròpia

“Il y a chez les femmes qui s’aiment l’odeur d’une cheminée qui nidifie le jour
Samira Negrouche

Cómo calzarse
la palabra mujer
sin que el pie zancajee
dentro del zapatito
Marta Sanz

i jo, que t’estimo, et penso sempre a la cuina d’una casa on ens fem espai a penes però ens en fem, ni que sigui a estones, ni que sigui en somnis, i el desig és la teva cintura ajupida davant del forn i alguna carícia lleu a la galta quan te m’acostes molt per obrir la nevera. Potser et pensaré sempre així, a la cuina estreta sense lloc, com penso la mare a la cuina d’una casa que també era meva però que ja no ho és ni ho tornarà a ser mai, la mare als fogons i la llum blava del gas hipnotitzant-me les inquietuds menudes, les angoixes de sucre. La mare als fogons i jo un esquitx al llindar de la porta que donava al safareig, el lloc segur on, em deien els avis xilens, podies salvar-te de tots els terratrèmols. La mare als fogons dient-me “Cuéntame cosas” i jo al llindar sense haver de pidolar atenció i amor, sense haver de ser algú que no era. I de fons, ves a saber per què, Me llaman Calle, que és els germans i és la mare i l’àvia cuinant empanades, i la cuina de casa els pares és ara el menjador d’una casa de bruixes adorables, amables i besables que ballen amb la vida al centre i em porten versos que parlen de mi i parlen de totes (Cómo calzarse / la palabra mujer / sin que el pie zancajee / dentro del zapatito), i les mares ballen al voltant nostre encara que no ho diguem, encara que no les diguem. I jo, que enyoro la meva amb l’obstinació que desaconsellen tots els manuals d’autoajuda, em refugio a la cuina de la casa que he volgut que sigui casa i recordo l’amiga que cartografia el buit, mamá siempre nos ha enseñado a cocinar con lo que se encuentra por los armarios, i tallo la ceba ben petita, ben petita, vigilant molt els dits, mentre espetega l’oli a la paella. I la cuina de la casa que he volgut que sigui casa s’omple amb els rínxols de la germana que m’acaronen des de l’altra banda del mar, i l’omplen també les dones que fan xarxa i em recullen quan caic, dones que fumen, dones que riuen, dones que es perden, dones que estimen, dones que em parlen des del llindar de la porta que dóna al safareig, ara l’una, ara l’altra, i em conten coses. I l’enyor torna a fer olor d’all i de farina, de ceba i coriandre”.

Sònia Moll Gamboa és llicenciada en filologia catalana i ha fet de correctora, editora, traductora, lingüista i professora. Sònia Moll Gamboa ha publicat poemes a la revista Caravansari, al llibre col·lectiu La catalana de lletres 2005 (Cossetània), a diverses plaquettes de poesia de Papers de Versàlia (Sabadell) i a l’antologia poètica Nou de set, aplegada per Susanna Rafart (Heptaseven 2011). Alguns dels seus poemes han estat traduïts al francès. Amb Non si male nunc (Viena Edicions, 2008), el seu primer llibre de poemes, va rebre el V Premi Sant Celoni de Poesia. El 2012 va rebre el premi de narrativa 25 d’Abril de Benissa per l’obra Creixen malgrat tot les tulipes. També és autora del bloc “La vida té vida pròpia“, que pretén ser un espai per explorar noves vies d’expressió i creativitat, sobretot en prosa poètica. 


A les biblioteques trobaràs

Sònia Moll Gamboa

També et pot interessar